L’AIGUA. Un recurs escàs

QUE ES L’AIGUA

L’aigua és una molècula molt simple, dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen -H2O- aquesta simplicitat i les seves característiques -és l’únic element que es troba de forma natural en els tres estats de la matèria: líquid, sòlid i gasos- és poder la raó de la gran importància que aquesta matèria ha tingut i té en l’evolució del planeta i les espècies que l’habitem, també la  capacitat calorífica o gran inèrcia tèrmica de l’aigua li proporciona aquest paper clau al Món. La Terra rep el sobrenom de Planeta Blau d’ençà que les fotos dels primers viatges espacials van evidenciar el domini d’aquest color blau quan mirem el globus terraqüi des de l’espai exterior, és una bella imatge que gaudim gràcies a que els oceans ocupen el 71% de tota la superfície de la Terra.

D’ON VE L’AIGUA

Hi ha dues hipòtesis que rivalitzen a la recerca del consens científic.

1.- Dels cometes

2.- De l’interior de la Terra

La majoria de científics defensen de l’interior de la Terra, encara que s’admet que una petita part pot haver vingut dels anomenats cometes de gel, la major part prové de les emissions de gasos associats a les erupcions volcàniques, donat que una gran quantitat dels mateixos és vapor d’aigua.

Encara avui les erupcions dels volcans situats a les zones de subducció contenen més del 90 % de vapor d’aigua i gel.

Gràcies a l’anàlisi de certes formacions rocoses que van preservar al seu interior la composició de l’aigua, és té l’evidència científica que els oceans es van formar fa uns 3800 milions d’anys, uns 700 milions d’any després de la formació de la Terra. En aquella època, el vapor d’aigua procedent de l’interior i retingut a l’atmosfera amb el refredament progressiu del planeta va començar a condensar provocant enormes i continues pluges que van anar omplint les grans conques oceàniques.

L’AIGUA ES VIDA

A partir de la disponibilitat d’aigua al planeta, es van donar les condicions necessàries per a l’existència de vida i la història de la Terra va fer un tomb, que lenta però inexorablement conduiria a la generació de milions d’espècies animals i vegetals que conformen la rica diversitat del que anomenem Biosfera.

Els primers microorganismes unicel·lulars apareixen en el medi aquos fa uns 3600 milions d’anys, es formen a partir de molècules químiques com el carboni i el nitrogen amb combinació amb l’aigua per un procés de fotosíntesis, són coneguts com a cianobacteris i van colonitzar el planeta formant estructures enormes que creixien i se suportaven en els sediments marins.

Des d’aquests organismes primigenis es van crear d’altres, però no va ser fins fa uns 3000 milions d’anys que van aparèixer els primers organismes multicel·lulars (Eucariotes). Des de llavors, o sigui fa uns 600 milions d’anys, es produeix una autèntica explosió de vida que malgrat  algunes dramàtiques extincions com la dels dinosaures, es propagarà des dels mars i oceans a tot el planeta, l’evolució de les espècies, farà el resta.

Es pot afirmar doncs, que l’aigua és la base de la vida i aquest element és el que els astrònoms valoren com indicador de la possible existència de vida l’univers.

LA HIDROSFERA

Podríem definir-la com la suma de tota l’aigua que hi ha al planeta, comprenen oceans, mars, llacs, rius i aigües subterrànies, realment és molta aigua, però no tota aquesta aigua és útil per a totes les espècies animals i vegetals que poblem la Terra,

Hi ha moltes espècies, entre elles la humana, que no  poden viure amb l’aigua salada de mars i oceans, representant aquesta ni més ni menys que el 97% de tota l’aigua del planeta el restant 3 % és aigua dolça i es reparteix entre neus i gels permanents, aigües subterrànies i aigües superficials (rius, llacs i pantans), aquestes últimes són realment l’aigua dolça disponible i representen tan sols un 0,4% del total d’aigua dolça superficial que hi ha al planeta. Aquest percentatge d’aigua dolça útil tot i ser molt petit amb comparació amb l’aigua oceànica salada, no es poca cosa, a tall d’exemples podem dir que el riu Amazones en la seva desembocadura entrega l’oceà 175 milions de litres per segon, i el Congo uns 40 milions.

El problema més gran en el tema de l’aigua dolça és com sempre el seu repartiment desigual al Món, com passa amb la resta de paràmetres que configuren els desequilibris socials, mentre que als països rics malbaratem aquest bé tan necessari com és l’aigua en altres països no en tenen o tenen un accés a molt difícil. Però això seria objecte d’un altre debat que potser en un altre article podrem abordar.

ELS OCEANS.

Són la gran reserva d’aigua del planeta, aigua que contenen té una mitjana d’un 3,5 % de sal, que prové fonamentalment del desguàs durant milions d’anys, que els rius fan als oceans i que tanmateix transporten junt amb l’aigua dels seus cursos, sals minerals resultants de l’erosió dels sols, també les erupcions volcàniques col·laboren activament en la salinitat dels oceans.

Aquesta aigua oceànica, fruit de la calor a la superfície s’evaporarà (les sals queden retingudes) formant núvols que transportats pels corrents atmosfèrics acabaran condensant en forma de pluja d’aigua dolça sobre la terra o el mateix oceà. De fet el que hem descrit es el famós cicle de l’aigua que tal vegada és fonamental en mantenir el balanç hídric del planeta.

Els oceans cobreixen un 71% de la superfície de la terra, les seves característiques varien segons de quin oceà parlem, variant molt quant a profunditats i superfície, però es calcula que tenen una profunditat mitjana de 4300 metres encara que hi ha grans foses marines com de les illes Marianes que arriben als 11000 metres. La distribució dels oceans al planeta és irregular de manera que l’hemisferi sud concentra més del 65 % de tota la superfície oceànica. El conjunt de tota la massa liquida dels oceans representa uns 1370 trilions de litres.

GRANS REGULADORS TÈRMICS

Com hem vist els oceans tenen des del punt de vista físic un paper molt destacat al planeta i en conseqüència el que passi en els oceans afecta  tota la Terra i els seus habitants, en aquest sentit podem afirmar que els climes de les diverses zones del Món ve determinat pel comportament de la relació entre els oceans i l’atmosfera.

Com hem comentat, l’aigua té una gran capacitat calorífica, de manera que els oceans amb la seva enorme massa d’aigua té la capacitat de retenir una enorme quantitat d’energia tèrmica provenen de la radiació solar.

Els corrents marines superficials transporten l’energia des d’unes zones del planeta cap d’altres més fredes, la consegüent evaporació i els vents dominats a l’atmosfera determinen el règim de pluviositat i temperatura de les zones afectades proporcionant uns climes molt més temperats que els que es poden trobar molt a l’interior dels continents.

Un exemple clar d’aquesta interacció el tenim a l’Atlàntic Nord on l’aigua càlida del carib i el golf de Mèxic és transportada pel corrent del Golf  cap al Nord, on especialment a l’hivern allibera calor a l’atmosfera que els vents dominants enviant cap a Europa on es produeixen uns hiverns relativament suaus i humits. El mateix efecte es produeix en altres zones del planeta com el Pacífic Nord on la corrent de Kuroshio transporta energia des dels tròpics cap al Japó.

Tot plegat ens indica que l’equilibri o balanç energètic entre els dos components globals del sistema climàtic, és a dir els oceans i l’atmosfera és determinant en el manteniment de les condicions ambientals de la Terra.

ELS OCEANS I EL CANVI CLIMÀTIC

L’escalfament global del planeta afecta de forma més lenta però no menys greu l’esmentat equilibri i les mateixes característiques físiques i ecològiques  de les aigües oceàniques, aquest escalfament (continuat en les últimes dècades) està provocant molts problemes pels ecosistemes marins i les espècies que hi viuen i també pels humans especialment pels que viuen en zones costaneres. Problemes com l’increment del nivell del mar, de la freqüència i intensitat de huracans i  grans inundacions són fenòmens que tenen relació directa amb l’augment de la temperatura del mar.

Malgrat l’enorme massa que tenen els oceans, els mesuraments directes en mils de punts i a diferents profunditats evidencien que hi ha increment mitjà de la temperatura de l’aigua que els científics avaluen en 0,8/0,9 graus C.

Al propi escalfament de l’aigua, s’afegeix el problema de l’acidificació dels oceans, degut a l’ increment de la quantitat de  CO2 que l’activitat humana emet a l’atmosfera i que els oceans absorbeixen en part (30%), això provoca una reducció del carbonat càlcic i conseqüentment  greus danys a les grans barreres de coral i altres animals que necessiten aquest mineral pel seu desenvolupament.

En darrer lloc els oceans i les espècies que hi viuen s’enfronten també a un perill que podríem dir d’última generació, com són els milions de tones de  deixalles de tota mena que la població del Món aboca al mar cada dia, en especial els plàstics i altres productes químics que no es degraden i que són altament tòxics per moltes espècies.

Podríem allargar-nos molt en la descripció i el detall dels problemes que ja són ben presents en aquesta última frontera que representen els oceans i que encara conserven molts dels animals, plantes i entorns naturals que alguns científics ens mostren en els seus treballs. Com no hi ha temps, em conformo en reiterar una vegada mes la necessitat de què cadascú des de la seva pròpia consciència actuí en conseqüència i tingui cura en el tractament de les  deixalles que genera.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s