COP-27. EDITORIAL DE “THE GUARDIAN”, Compartit a més de 20 països

Aquest editorial que crida a l’acció dels líders mundials sobre la crisi climàtica s’ha publicat avui per més de 30 mitjans

“Imposar un impost sobre el clima als gegants dels combustibles fòssils, demanen els grups de mitjans”

No hem posat imatges perquè volem potenciar el missatge de les paraules d’aquest comunicat que us convidem a llegir íntegrament.

The Guardian view on Cop27: this is no time for apathy or complacency

El canvi climàtic és un problema global que requereix la cooperació entre totes les nacions. És per això que avui més de 30 diaris i organitzacions de mitjans de més de 20 països han pres una visió comuna sobre el que cal fer. El temps s’acaba. En lloc de sortir dels combustibles fòssils i dedicar-se a l’energia neta, moltes nacions riques reinverteixen en petroli i gas, no aconsegueixen reduir les emissions amb prou rapidesa i regategen l’ajuda que estan disposades a enviar als països pobres. Tot això mentre el planeta es precipita cap al punt de no retorn, on el caos climàtic es fa irreversible.

Des de la cimera climàtica Cop26 de les Nacions Unides a Glasgow fa 12 mesos, els països només han promès fer una cinquantena part del que es necessita per mantenir-se en el bon camí per mantenir les temperatures dins dels 1,5 ºC dels nivells preindustrials. Cap continent ha evitat desastres meteorològics extrems aquest any: des d’inundacions al Pakistan fins a onades de calor a Europa i des d’incendis forestals a Austràlia fins als huracans als EUA. Tenint en compte que es van produir a partir de temperatures elevades d’uns 1,1 °C, el món pot esperar que vingui molt pitjor.

A mesura que moltes nacions busquen reduir la seva dependència de Rússia, el món està experimentant una “febre de l’or” per a nous projectes de combustibles fòssils. Aquestes es consideren mesures de subministrament temporals, però corren el risc de bloquejar el planeta en danys irreversibles. Tot això subratlla que la humanitat ha d’acabar amb la seva addicció als combustibles fòssils. Si les energies renovables fossin la norma, no hi hauria emergència climàtica.

Les persones més pobres del món patiran el pes de la destrucció causada per la sequera, el desglaç de les plaques de gel i els mals cultius. Per protegir aquests grups de la pèrdua de vides i mitjans de subsistència caldrà diners. Els països en desenvolupament, diu un informe influent, necessiten 2.000 milions de dòlars anuals per reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle i fer front al desglossament climàtic.

Els països rics representen només una de cada vuit persones al món avui en dia, però són responsables de la meitat dels gasos d’efecte hivernacle. Aquestes nacions tenen una clara responsabilitat moral d’ajudar. Les nacions en desenvolupament haurien de rebre prou diners en efectiu per fer front a les perilloses condicions per les quals van crear poc, sobretot quan s’aproxima una recessió global.

Les nacions riques haurien de complir la promesa de fons compromesos anteriorment, com ara els 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020, per indicar la seva serietat. Com a mínim, cal promulgar un impost extraordinari sobre els beneficis combinats de les companyies de petroli i gas més grans, estimat en gairebé 100.000 milions de dòlars els primers tres mesos de l’any. Les Nacions Unides van tenir raó en demanar que els diners en efectiu s’utilitzin per donar suport als més vulnerables. Però aquesta taxa només seria el començament. Les nacions pobres també tenen deutes que fan impossible recuperar-se després de desastres relacionats amb el clima o protegir-se dels futurs. Els creditors haurien de ser generosos a l’hora de cancel·lar els préstecs per a aquells que estan en primera línia de l’emergència climàtica.

Aquestes mesures no necessiten esperar una acció internacional coordinada. Els països podrien implementar-los a nivell regional o nacional. Les emissions acumulades d’una nació han de ser la base de la seva responsabilitat d’actuar. Tot i que el finançament privat pot ajudar, la responsabilitat recau en els grans emissors històrics d’aconseguir els diners.

Resoldre la crisi és la lluna dels nostres temps. Arribar a la Lluna va tenir èxit en una dècada perquè s’hi van dedicar grans recursos. Ara cal un compromís similar. Però una crisi econòmica ha reduït la voluntat a la despesa dels països rics i el planeta corre el risc de quedar atrapat en la dependència dels combustibles fòssils per una acció de rereguarda de les grans empreses. Tanmateix, durant la pandèmia, els bancs centrals de tot el món van ajudar a la despesa dels estats comprant bons dels seus propis governs. Els bilions de dòlars necessaris per fer front a l’emergència ecològica exigeixen un pensament igual de radical.

No és temps per a l’apatia o la complaença; la urgència del moment és sobre nosaltres. La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ha de tractar sobre el poder de l’argument, no l’argument del poder. La clau per mantenir el consens a Egipte és no deixar que les disputes sobre el comerç i la guerra a Ucraïna bloquegin la diplomàcia global del clima. El procés de l’ONU pot no ser perfecte. Però ha proporcionat a les nacions un objectiu per salvar el planeta, que s’ha de perseguir a la Cop27 per evitar un risc existencial per a la humanitat.

Anar a l’article original: The Guardian view on Cop27