Portem dos anys de pandèmia i això ha fet estralls en la vida de les persones, l’economia i també en el comportament de la societat i la seva salut mental. Tanmateix, a part d’aquestes conseqüències que tots hem observat i patit, la persistència i gravetat de la Covid, com no podia ser d’altra manera ha bolcat tota l’atenció i esforços de la humanitat a la lluita contra el virus, això ha comportat danys col·laterals no tan visibles però molt rellevants, com és l’aparcament o oblit d’altres greus problemes a què s’enfronta el Món entre ells el canvi climàtic.
Segurament aquesta priorització d’esforços i mitjans eren inevitables donada la virulència de les diferents soques i onades del SARS-CoV-2, així i tot, seria bo no menystenir l’enorme repte que l’escalfament global significa pel planeta i les espècies que l’habitem.
El que ha passat amb la Covid hauria també de servir com a referent per com actuar en aquests altres riscos globals que ja ens afecten, es fa difícil entendre com és possible que davant el perllongat clam dels científics, les evidencies i dades climàtiques aclaparadores i tenint un ampli coneixement de quines son les mesures per fer-hi front, siguem incapaços de posar en marxa les actuacions i mecanismes que poden reduir o aturar les conseqüències d’aquest repte planetari imminent que representa el canvi climàtic.
Entren en un nou any en que tots desitgem deixar enrere el malson pandèmic, tan de bo sigui així, caldria però, que fos també l’any en què la societat torni a veure la lluita contra el canvi climàtic com una prioritat inajornable i com un deure vers les generacions que venen al darrere i que malgrat la seva preocupació i mobilització a tot el Món, no son escoltades pels poders públics i polítics que tal vegada com diuen els joves no deixa de ser un: Bla. Bla . Bla.
ACC-Aturem el Canvi Climatic 